MALES TERRES de Jordi Sierra i Fabra

L’autor del llibre és Jordi Sierra i Fabra, va néixer a Barcelona l’any 1947. Només amb dotze ja havia escrit la primera novel·la llarga, de 500 pàgines. Comença a ser conegut per la seva obra en el camp de la literatura infantil i juvenil. Autor d'una obra llarguissima, ha estat traduït a 25 idiomes, ha venut milions d'exemplars dels seus llibres, i figura en també alguns programes escolars. Destaca a més per la seva tasca d'estudi de la música rock i pop, el 1970 es va professionalizar de ple com a comentarista musical. Va contribuir a crear diverses revistes, com ara Popular 1 i Super Pop i altres de rock. També ha creat una fundació que porta el seu nom i que té com a objectiu promoure la creació literària entre els joves. Alguns dels seus llibres més coneguts són Camps de Maduixes, El jove Lennon, o Sis històries al voltant d’en Màrius.

Males terres és una novela urbana realista: és un divendres al vespre, quatre joves universitàris es disposen a passar-s’ho bé es un concert de Bruce Springsteeni més tard en una festa a una casa particular. Al mateix temps un diborciat circula amb es seu cotxe per Barcelona com un boig. I finalmet en aquell mateix vespre a l’hospital de La fe de València una jove i els seus pares esperen que algú dóni un cor per salvar-li la vida. Ja cap a l’alba els Quatre joves fans de l’Springteen pujen al cotxe d’una de les noies disposats a tornar cap a casa, quan de sobte, el divoriat boig del cotxe s’estampa contra ells amb un xoc mortal per la conductora del cotxe delñs joves. La noia mort a l’instant, per fi han trobat un corrí que selvarà la vida de la Jove valenciana que eperaba un donant.

L’argument d’aquest llibre és molt foro i dur, però en el fons realista.El temps I l’espai són molt adequatsd ja que en uina ciutat com Barcelona es poden estar vivint situacions molt diferents a la mateixa vegada. El ritme de narració es molt correcte, primer et posa en la situació de cadaún dels personatges, después passa l’acció i finalment hi ha un desenllaç molt impactant. Trobo que els personatges estan molt ben escollits ja que són bastant diferents entre tots ells i la seva vida.

Finalment opino, com he dit abans, que és un llibre molt realista, espanta pensar el que et pot passa en qualsevol lloc i qualsevol moment, encara que no sempre sigui culpa teva. Està molt bé que agafi personatges i situacions; algunes tristes, altres agradables i altres cpompletament bulgars i les enllaçi a totes formant una mateixa història, per aquestes raon decomano aquest llibre a qualsevol jove o adult i perquè ensenyi a la gent que no tothom té una vida tan fácil i que a vegades només és quesito del destí. Per últim i sobretot crec que pot fer obrir els ulls de moltees persones i fer-los-hi veure la realita, per molt dolorosa i desagradable que sigui.

Un somni molt estrembòtic

Em vaig despertar de cop i volta, quins somni més estrany que havia tingut, és difícil d’explicar, tot i així ho intentaré:

Era l’estiu i com que feia molta calor els meus pares van decidir que ens anéssim uns dies a la muntanya, que allà estaríem millor.

Quan estàvem de camí a la carretera vaig veure sortir una girafa amb unes ulleres de sol i un tutú rosa de darrere d’un cotxe, com era possible? Li vaig dir a la meva germana i em va contestar que estava sonada o era cosa del sol. El que va venir després va ser pitjor: el meu germà petit tenia el cabell de color lila i la cara ataronjada. De cop la meva mare es va convertir en el Bill, el cantant de Tokio Hotel (el meu grup de música preferit); el meu pare en el Gustav, el bateria; la meva germana en el George, el baix i el meu germà petit en el Tom, el guitarrista. Tot seguit el cotxe es va convertir en un gran escenari ple de fans, entre elles algunes de les meves amigues també fans del grup, i van començar a tocar unes cançons noves, havien tret un nou disc!!!

Quan va acabar el concert es van esfumar i varem tornar a estar asseguts al cotxe, de seguida varem arribar al que se suposava que era el nostre apartament, però varem tenir una sorpresa inesperada: un castell inflable tot de color negre on hi rondaven una mena d’ocells amb trompes d’elefants i potes de gos havia aixafat l’apartament.

Varem decidir tornar a casa, aquell cop ho havíem vist tots. El pitjor de tot, de tot va ser quan, ja cap al tard, vam arribar i vam veure que casa nostra havia desaparegut i que tots els mobles i objectes de la casa estaven flotant per l’aire; vaig caure enrere i ja no em recordo de res més.

L’endemà o això és el que crec, em vaig despertar a la meva habitació.

Havia estat un somni??? Tot tornava a ser completament normal, uffffffff, quin decans!

ESCRIURE I ENVIAR UN MISSATGE DE TELÈFON MÒBIL

Escriure i enviar un missatge de telèfon mòbil

Per escriure i enviar un missatge de telèfon mòbil cal seguir els següents passos:
Primer cal obrir el mòbil.
Pitgi la tecla del “Menú”.
Seleccioni, dins el menú, la funció de missatges.
Una vegada es trobi dins del menú de funcions dels missatges, seleccioni “Escriure missatges de text”.
Escrigui el missatge.
Quan hagi acabat d’escriure el missatge, pitgi la tecla “Opcions”.
A continuació seleccioni “Enviar” i pitgi “Aceptar”.
Una vegada introduït el número de telèfon del destinatari torni a pulsar la tecla “Aceptar”, per així poder enviar el missatge.
Funalment pitgi la tecla amb l’opció de sortir per tornar al menú principal del mòbil.

NO A LES "CORRIDAS DE TOROS"!!

Estic completament en contra de les “corridas de toros” perquè és una activitat violenta i cruel per l’animal. El toro entra a la plaça on li espera una mort gairebé assegurada, després d’una hora i mitja o dues de tortures per part del “torero”, “banderillers” “picador”, i a més a més dels crits dels espectadors.

Només sortir a la plaça ja surt el picador a sobre d’un cavall punxant-lo diverses vegades amb la “pica” per fer-lo enfurismar. Aquesta part és molt cruel ja que també pot sofrir danys greus el cavall del picador per cornada del toro.
Tot seguit, el toregen per així esgotar-li totes les forces.
Després surten a la plaça els “banderillers” clavant-li dues “banderilles” cadascú. El toro brama, corre, salta i pateix; el públic aplaudeix.
Finalment entra el torero també anomenat “mestre”, que un cop ha torejat prou el toro treu l’espasa o “estoque” i li clava al clatell amb la intenció de matar-lo.
Si no cau fulminat a l’instant, ha de fer servir un punyal o “puntilla” per clavar-li al front i rematar-lo.

Un exemple clar de com pateixen els toros és que està demostrat científicament que a part del mal físic que rep, també sofreix uns danys psíquics produïts pels crits del públic que l’intimiden i l’espanten.

Personalment opino que torturar abans de matar als toros, només per diversió i per mèrit del torero és un fet inhumà i innecessari en els temps moderns en què vivim.
Encara que formi part de la cultura espanyola, en aquest moment protegim molt els animals del planeta, llavors per què estem fent això amb els toros?

LA GIOCONDA

La Gioconda o Mona Lisa és un dels quadres més famosos del món.
Apareix en multitud de llibres, revistes, diaris, i pel·lícules contínuament i és una de les obres que rep més visitants: més de 20.000 persones cada dia.
El seu autor fou Leonardo da Vinci, va néixer l’any 1452 a la ciutat de Vinci i va morir el Maig de 1519. Al llarg de la seva vida va desenvolupar l’estudi de les matemàtiques i totes les ciències de l’observació del medi natural. També va estudiar arquitectura i enginyeria. Va ser ajudant de Lorenzo de Médicis i al duc Ludovico Sforza. Leonardo va ser un important humanista renaixentista. Va pintar la Gioconda del 1503 al 1506.
Aquesta obra de da Vinci representa el retrat d’una dona amb un estrany somriure, asseguda a una butaca, el fons del quadre mostra un paisatge semblant al dels Alps. També vol mostrar un somriure que expressa felicitat i un somriure dolç. Els especialistes creuen que el millor del quadre són les seves fines mans i el seu tímid somriure, misteriós i ambigu.
La principal característica d’aquest retrat, és l’utilització de la famosa tècnica de l’ “sfumatto”, un efecte vaporós, com una mena de boira produïda per la composició d’uns contorns imprecisos que donen profunditats als quadres renaixentistes. Aquesta tècnica també fa que els tons es difuminin en valors més obscurs.
Aquest misteriós quadre s’exhibeix al Museu del Louvre, a París, que va ser funadt l’any 1973. És un dels museus més importants del món, i s’ubica al palau del Louvre. S’hi exposen col·leccions tan privades com públiques. La primera exposició més important va ser la de dotze pintures de mestres Italians, entre elles “La Verge de les Roques” i la pintura més misteriosa que hi ha: “La Gioconda”.

La millor música:el silenci

Cada cop el piu-piu del meu canari és més fort, amb el seu cant anuncia l´arribada de la nit.

Sento el xip-xap suau de cada gota, primer penso que començarà a ploure, però, després amb la bona olor de sabó, recordo que el meu pare acava de sortir de la dutxa.

La meva cosineta plora amb un BUAAAÀ molt agut i la meva àvia la calma fent-li una dolça gara-gara.

El tic-tac del meu rellotge em tranquilitza i em recorda que ja és molt tard.

La remor del vent amb un fiiiuuuuuuu molt lent fa que em vagi endormiscant... i de cop...el fort miauuu del gat negre de la casa del costat em desvetlla de cop, segur que ha caçat un ratolí molt gros!!!







ADA Alcalde Ferrer

2na redacció de català

Els meus orígens

El meu nom és ADA.
En hebreu vol dir la més bonica entre totes les més boniques. A Sud-America, Ada, és el nom d’una orquídia exòtica.
Em dic Ada per diferents circumstàncies: quan la meva mare estava embarassada de mi, va mirar una pel·lícula protagonitzada per Holly Hunter (l’Ada a la pel·lícula), i l va agradar molt, sobretot per la música. També, abans que jo neixes el meu pare s’estava llegint “Ada o el ardor”. Personalment estic plenament orgullosa de l’origen del meu nom, del que vol dir i que és un nom no gaire corrent.

Una de les coses que no m’agrada de mi és que sóc molt despistada i sempre perdo les coses per totes bandes. En canvi una cosa que m’agrada de mi és que tinc molta personalitat, sóc molt decidida i més tossuda que una mula!

Físicament, el que no m’agrada es que els meus cabells són com les branques d’un arbre perquè van per on volen encara que te’ls pentinis una i una altra vegada, i el que m’agrada són els meus ulls, que són bastant grossos, el seu color, que és d’un color mel i també, que tinc unes pestanyes llargues.